|
 
A cada edició de la Mostra destaquem d’una manera
especial realitzadores que amb el seu treball fan especialment
evident aquesta forma d’entendre l’acte de mirar
com a intervenció política. És el cas
de Mercè Vilaret (1943-1993), una figura fonamental
de la història de la televisió al nostre país
i que fa que s’hagi de parlar d’autoria en aquest
mitjà per l’originalitat dels seus plantejaments.
Autoria que en realitzadores com Danièle Huillet (1936-2006),
que recordem amb Une visite au Louvre (2004), un dels darrers
films de la seva filmografia, indestriable de la de Jean-Marie
Straub, es tradueix per una relectura de la realitat des
de la cultura.
Altres realitzadores que s’interroguen sobre el món
d’una manera personal i que han donat lloc a noves
formes d’entendre el cinema són Sally
Potter,
Naomi Kawase i Ulrike Ottinger. De la primera, la Mostra
inclou Yes, molt poc coneguda al nostre país. Les
altres dues, que des de fa uns quants anys programem de forma
regular a la secció Clàssiques de la Mostra,
hi són representades aquest cop amb els seus darrers
documentals, Tarachime i Prater, respectivament.
El significat polític de mirar es posa de manifest
amb força en la majoria dels films inclosos a les
seccions Panorama de ficcions i Panorama
de documentals,
amb una tria de les produccions internacionals més
recents; però molt especialment en seccions com el
monogràfic d’aquest any, titulat Palestina:
diaris del setge. Les realitzadores dels documentals que
l’integren s’interroguen sobre el conflicte,
des de la diversitat de les seves històries i a partir
d’uns paràmetres poc habituals en el discurs
hegemònic dels mitjans de comunicació, mostrant
altres aspectes de la realitat que es converteixen així en
imprescindibles per entendre-la. Agraïm la col·laboració de
l’organització Shashat, que ens va convidar
a participar en el Festival de Cinema de Dones que celebra
cada any als territoris palestins.
La diversitat de mirades a les quals apuntem no s’exemplifica
tan sols en els terrenys de la ficció i el documental,
sinó també en el de l’animació. És
el cas de Vera Neubauer, una de les figures actuals més
destacades d’aquest gènere, les fronteres del
qual posa en entredit amb la seva experimentació constant,
i a la qual dediquem una retrospectiva amb els seus films
més significatius.
Com sempre, la Mostra dedica un espai a les pioneres del
cinema. La recent restauració per part de l’arxiu
fílmic de la UCLA (Estats Units) dels films de Dorothy
Arzner ens ha permès projectar els seus films menys
coneguts en les darreres edicions de la Mostra, als quals
aquest any s’afegeix Honor Among Lovers (1931). Per
altra banda, aquesta secció inclou Koibumi, de Kikuyo
Tanaka. Que una pel·lícula de l’any 1953
formi part de la secció Pioneres té l’explicació en
el fet que és un dels primers films dirigits per una
dona al Japó, on les dones es van trobar amb dificultats
específiques que van retardar-ne l’entrada al
terreny de la realització.
La voluntat de significar-se ha estat una constant del cinema
de les dones des dels inicis. Això s’ha anat
materialitzant en diverses formes de transgressió,
formals i argumentals, que amb el temps han donat lloc a
una construcció cinematogràfica de la diferència.
Amb l’objectiu de fer visibles aquestes aportacions
i, al mateix temps, la Mostra Internacional de Films
de Dones de Barcelona per aquesta tasca de difusió,
en aquest quinzè aniversari hem inclòs una
secció anomenada
Memòria de la Mostra, que permet tornar a veure
o a descobrir cinc films emblemàtics per les seves
aportacions en el terreny de la cinematografia i el pensament
feministes: The Life and Times of Rosie the Riveter (Connie
Field, 1980); Born in Flames (Lizzie
Borden, 1983), Nous
sommes tous encore ici (Anne-Marie Miéville, 1997),
Die Ritterinen (Barbara Teufel, 2002) i Seitsemän Laulua
Tundralta (Anastasia Lapsui i Markku Lehmustallio, 2000).
Altres seccions anuals són Curts en femení i
El vídeo del minu.
Rosa Vergés és l’encarregada de coordinar
la convocatòria d’aquesta edició, el
tema de la qual és Insubordinades, a
la qual també presentarà un vídeo propi.
Per altra banda, volem destacar la consolidació de
la secció anual programada per Montse Romaní i
Virgínia Villaplana, que aquest any porta per títol
Utopies reversibles.
tornar...
|
