El viatge d’Ottinger

 

Apunts de les directores de la Mostra

L’any 2002 la Mostra va editar sota el paraigües d’unes Edicions Consentides (intent de tirar endavant en aquell desè aniversari una petita línia editorial que més endavant i gràcies a la dedicació amorosa de Marta Nieto i d’un magnífic equip de disseny i de redacció va derivar en el que ara és La Mostra edicions), un opuscle dedicat a dues cineastes que fornien els debats sobre els que aquesta plataforma de visibilitat del treball de les cineastes es sentia compromesa. Van ser dues retrospectives que acompanyaven les programacions que aquell desè aniversari omplien les nostres pantalles.

Volíem donar a conèixer el més rellevant de les obres de Chantal Akerman i Ulrike Ottinger, dues cineastes que des de la consciència de la necessitat de crear un debat obert amb les convencions cinematogràfiques que pogués acomodar la dimensió política de la imatge als reptes d’una experiència en desacord amb els cànons, estaven plantejant una clara ruptura respecte als models establerts i als gèneres cinematogràfics. Ambdues obrien una escletxa contundent i significativa en el terreny dels criteris dominants de la cultura de l’entreteniment cinematogràfic però dialogaven alhora amb aquelles “propietats” del mitjà que la indústria poc a poc havia anat desestimant: la utilització d’un ús perllongat dels plans seqüència, la irrupció discordant d’estratègies de posada en escena desafiants amb la historicitat més acadèmica, la performance visual  i la focalització entorn allò considerat irrellevant per a les grans dramatúrgies…  Una forma d’entendre la pràctica cinematogràfica decantada explícitament  cap a escenaris d’enunciació més propers al conflicte amb el “bon gust”, que tot ho tapa, i orientats a obrir la convenció a nous protagonismes.

Les dues cineastes presentaven ja unes obres que, desvinculades de la simple o complexa provocació visual de l’anomenat cinema experimental,  transitaven per escenaris en què les interseccions considerades sovint com inviables, buscades amb total èmfasi, feien néixer i renéixer els tant productius i necessaris conflictes entre forma i fons, documental i ficció, realisme/naturalisme i veritat, experimentació i reverència per la història, dislocacions en el ritme de construcció de les frases visuals, espais redefinits per la necessitat de tornar a visitar-los des d’altres angles que convoquen nous eixos per a la percepció i temporalitats sospitosament incòmodes però altament acomodades a l’experiència humana, molt lluny, sovint, dels criteris productivistes de la indústria. Dues excentricitats en estat de creació constant que en el cas d’Akerman arriben fins al seu darrer film No home movie (2015), prefigurant de forma estretament compromesa amb el final anunciat de la seva mare, la seva orfandat futura.

I també fins ara arriba la irreductible posició d’Ottinger en la creació d’una mirada desobedient respecte a l’anomenada eficiència narradora i amarada, en canvi, del reconeixement dels temps de les coses i els esdeveniments.

En l’opuscle al que fem referència i en el que com s’ha esmentat fèiem conviure el treball cinematogràfic d’aquestes dues creadores, la historiadora, crítica i curadora del centre Simone de Beauvoir, Nicole Fernández, proposava acostar-se al cinema d’Ulrike Ottinger tot indicant:

“La empatía con los personajes y los lugares… Ottinger elabora una visión profusa en detalles y que combina diversas disciplinas: la pintura, la fotografía, la etnología, la lingüística y la sastrería… Construye unos modos de filmación que han podido ser clasificados, según los casos, como cine de vanguardia, cine underground, cine experimental o teatro filmado. Un trabajo de realización que, a mi modo de ver, nace de la experiencia de la alteridad sostenida literalmente con el cuerpo, con la cámara […] Una vez rechazados los códigos sociales y los comportamientos cinematográficos cómodos, incluidos tal vez también los del cine queer, Ulrike Ottinger ofrece al espectador a un mismo tiempo sus capacidades de extrañamiento y pertinencia […] Lejos de una presentación en la que el ojo cree captar una verdad intrínseca, nos conduce hacia la vertiente de la representación de la duplicación de los signos”.

Això s’escrivia l’any 2002 i avui, després de la prolífica evolució de la seva filmografia, que inclou obres com Prater (2007) o Die Koreanische Hochzeitstruhe (La Boda Coreana, 2008), també programades a la Mostra, encarem el visionat d’aquest monumental Chamissos Schatten (L’ombra de Chamisso, 2016).

El film està basat en la novel·la de 1813 escrita pel poeta alemany Adelbert von Chamisso en què un personatge, Peter Schlemihl, ven la seva ombra al diable per després dedicar tota la seva vida a viatjar pel món i recuperar-la. Partint d’aquesta referència, Ulrike Ottinger ens proposa un viatge de 12 hores organitzades en quatre episodis: d’Alaska i les Illes Aleutianes a l’Illa de Bering, passant per Wrangel, Kamatxatka i Txukotka. Un nou repte assumit i superat per aquesta cineasta inclassificable que, en el seu viatge exploratori mai no s’ha aturat en el confort dels llocs comuns, amb la certesa que sempre ens trobem, i la trobem, al principi d’un joc iniciàtic.

 

Marta Selva i Anna Solà