Extractes del quadern d’Ulrike Ottinger
Dins el programa El viatge d’Ottinger
5 de juliol, Afognak, Alaska
L’Ella duu sempre un esprai de pebre penjat del coll, per si un dels enormes ossos Kodiak dels molts que hi viuen se li apropa massa. Ens porta per un bosc encantat com no n’havia vist cap. Aquí, els mites creacionals de la nostra imaginació prenen vida.
El corb és el creador del món. Els seus excrements sòlids van donar lloc a territoris, penya-segats, grava i tundra. Els seus excrements líquids van convertir-se en llacs, oceans, estanys, rius i maresmes. Els altres ocells eren els esperits que l’ajudaven. El pardal d’ala blanca, per exemple, feia un forat amb el bec a la volta celeste per tal que la llum arribés a la Terra.
La primera femella humana es va alçar d’una molsa tova, on havia estat adormida somiant en una balena. Un desig irresistible se’n va ensenyorir, i ella va córrer cap a l’oceà. Una balena jugava contenta amb les onades de la badia i projectava un raig d’aigua cap al cel. Quan va posar els peus en terra, es va transformar en un bell jove.
Van passar tot l’estiu junts molt feliços però, en arribar la tardor, les balenes van dirigir-se al sud, i el jove es va convertir en balena. Però va tornar aviat, perquè no podia viure sense la seva bella femella humana. Ella va parir moltes criatures: les primeres eren balenes, després va parir infants humans. Per això en els vells temps no es caçaven balenes, perquè eren ancestres, germans i germanes.
En els mites i els contes, els animals assumeixen forma humana quan es troben amb humans. Però conserven els seus noms animals. Així, l’os es considerava un humà amb una pell d’os. En la visió del món animista, la creença en la metamorfosi i l’animació dels objectes estan íntimament relacionades. L’ànima d’un humà és igual de valuosa que la d’un objecte, animal o planta.
Dimecres, 9 de juliol 2014 MV Tustumena
La diversitat dels passatgers i de les seves llengües exposa les diferents onades d’immigració. A part dels escandinaus, que van arribar abans, avui hi ha sobretot filipins, samoans, etíops, dinkas i nuers del Sudan i, tot i que menys, mexicans. És curiós que siguin tots de zones costaneres al llarg de les velles rutes comercials.
En aquest viatge, he recollit tot el que he trobat i m’ha semblat singular: fotografies i filmacions originals de gent que encara parla llengües indígenes, de cançons, danses, i de la natura.
He unit les observacions tan vívidament descrites dels viatgers anteriors amb les meves observacions cinematogràfiques. En navegació, es fan quaderns de viatge, i jo en portava un. Per això, entre el quadern de la imaginació i el quadern de la realitat, ha nascut una nova creació de realitat, una realitat cinematogràfica.
Dimarts, 12 d’agost, 2014, Chukotka
La vezdehod (que significa “arriba arreu”) porta els “productes”: oli, sal, llet i verdures enllaunades, melmelada, farina, sucre, galetes, als pastors de rens, que viuen errants a l’interior de la tundra. Aprofitem aquella oportunitat tan afortunada i seguim conduint. La vezdehod és una màquina infernal que fa un soroll infernal. Implacable com un tanc, ho arrasa tot: matolls, herbes, plantes, molsa… fins i tot les roques més dures les trenca i surten volant. Els ocells s’espanten, els gòfers corren a amagar-se als seus caus, les grues i les oques salvatges marxen lluny i alguns pardals d’ala blanca, camuflats com pedres cantelludes i grisoses, fugen dels seus amagatalls. Travessem molts rius i corrents, pugem vessants i ens esllavissem per precipicis rocallosos fins que, cap al vespre, arribem al primer campament de pastors de rens.
Com en el passat, el camp consisteix en dues iarangues, les tendes semblants a les iurtes. La carn dels rens, tallada a tires, s’asseca i es fuma prop del sostre. Davant les iarangues hi ha pilons de salmó rosa, com si fossin per assecar. Un peix pudent, segurament per als gossos, fermenta en un recipient. Surten dos pastors amb torxes de les iarangues i li ensenyen al conductor, il·luminant en totes les direccions des del damunt d’un vezdehod, com travessar els rius, cap al sotabosc i més enllà dels aiguamolls. Els seus dos gossos encalcen el monstre brunzidor fins molt enllà, cap a quaranta o cinquanta kilòmetres.
Passada mitjanit arribem al segon camp, una estructura de fusta de la qual en surten quatre homes i una dona. Fan foc dins dels habituals bidons rovellats, escalfen aigua en bullidores emmascarades i en galledes i, amistosament, m’ofereixen un té en una tassa plena de quisca que sostinc entre les meves mans gelades. M’escalfo amb el foc mentre els pastors es treuen les botes de goma. Se’ls ha mullat els draps dels peus, malgrat que duien unes botes altes. Es desemboliquen els peus i eixuguen les tires de roba prop del foc. Després, tornen a embenar-se bé els peus amb elles. Ho havia llegit en novel·les russes de Gógol o Txèkhov, però no ho havia vist mai.
