Pineda’92

La Barcelona del 1992 ha marcat profundament la meva generació. O, si més no, a mi. Jo, que soc de Pineda de Mar, vaig «baixar» UN DIA a Barcelona a veure els Jocs Olímpics amb els meus avis. No podia ser més feliç. I després, el meu pare va aconseguir entrades per a la inauguració dels Paralímpics: vaig plorar tota la cerimònia. El 1997 vaig anar a viure a Barcelona. La Vila Olímpica ja queia a trossos. El Cobi agonitza solitari en una font buida. El Palau d’Esports és refugi de persones sense sostre. Per què segueixo enamorada de la Barcelona del 92? Va existir realment? On és la riquesa que ens van «prometre»? No «érem» el centre del món? Potser el meu enamorament de Barcelona es deu al fet que és imperfecta, com jo. I, sobretot, perquè em va obrir els braços quan als divuit anys em vaig descobrir lesbiana.