Carole Roussopoulos

« El que m’interessa són les altres paraules, les paraules que mai no sents.»

Carole de Kalbermatten va néixer a Lausana, Suïssa, el 25 de maig de 1945. Va créixer a Sió, al Valais. Va iniciar els seus estudis de literatura a Suïssa i els va seguir a París, on va conèixer Paul Roussopoulos, un refugiat polític grec, metge i pintor, que esdevindria el seu marit i company d’activisme polític, així com el pare dels seus dos fills.

En els seus principis, va treballar per a Vogue i per a Jeune Afrique Durant el temps lliure. El 1970 va deixar el periodisme i, encoratjada per Jean Genet, es va comprar la seva primera càmera de vídeo portàtil, la famosa Sony Portapak. Roussopoulos es va adonar ràpidament del potencial d’aquella màquina i li va saber treure profit a la seva lleugeresa, mobilitat, i baix cost econòmic respecte de la pel·lícula.

Va començar filmant i després editant les seves imatges. La feina d’editar un vídeo va començar essent una mena de malabarisme, però el marit, en Paul, es va inventar un sistema casolà amb cinta adhesiva i unes tisores i un càlcul per a sincronitzar-ho tot, un mètode que va fer fortuna en els mitjans de vídeo militant. Per rodar una pel·lícula amb Portapak no calia un gran equip; sovint Paul sostenia el micròfon i Carole la càmera. Juntament amb Paul, el 1970, van organitzar un petit grup de vídeo a París anomenat Video Out. El mateix any, Carole Roussopoulos va fer Jean Genet parle d’Angela Davis (Jean Genet parla d’ Angela Davis) i un vídeo rodat als camps palestins, Hussein, le Néron d’Aman (Hussein, el Neró d’Amman de la que s’han perdut totes les còpies de vídeo). També va filmar la famosa manifestació de l’1 de maig del 1970 a la que es va afegir la primera desfilada homosexual a París, i va seguir el Front Homosexual d’Acció Revolucionària durant les històriques trobades al Departament de Filosofia de la Universitat de Vincennes, posant la càmera en marxa i seguint els intercanvis i debats sense interrupció. Amb curiosa perspicàcia, va aconseguir de reconciliar l’art d’escoltar amb el de mirar, captant també les reaccions dels assistents als actes. El seu sentit de la càmera, de com triar la posició i la distància adequades, certifica, quan després editi el seu material, la pertinença del que vol expressar.

Roussopoulos va compartir els seus coneixements amb militants feministes organitzant fòrums i tallers de vídeo que van atraure moltes dones, especialment a Delphine Seyrig, a qui va conèixer així. Va començar aleshores una llarga col·laboració amb Seyrig. Juntes van codirigir el 1976, per exemple, un famós pamflet anomenat S.C.U.M. Manifesto.

Roussopoulos va seguir i filmar les lluites de les dones. La seva obra va donar veu a les prostitutes de Lió, a les treballadores de la fàbrica Lip que lluitaven pels seus drets, a l’avortament i els anticonceptius lliures i gratuïts. Però Roussopoulos no estava interessada a formar part d’aquests grups o a identificar-se amb la gent que filmava; més aviat intentava comprendre amb la màxima precisió les condicions o punts de vista particulars. Així és com va traduir en imatges diferents lluites internacionals: la dels exclosos, la del Tercer Món, la dels sense-sostre, la lluita del dia a dia (a l’hospital, o a una residència de gent gran), la lluita de les mares dels presos bascos, i totes les lluites de les dones en general (avortament, violació, contracepció, violència, igualtat professional …) El 1982 va fundar el Centre Audiovisuel Simone de Beauvoir amb Delphine Seyrig i Ioana Wieder, el primer centre audiovisual dedicat a la història de les dones.
Escoltant-se els altres sense comentar mai el que li diuen, la cineasta qüestiona constantment les idees preconcebudes dels espectadors respecte de temes controvertits, o dels menys coberts pels mitjans de comunicació convencionals. En pocs minuts, s’orienta en una situació conflictiva o difícil, capta la mentalitat, el punt de vista, la manera de parlar, de mirar, de treballar o de moure’s. En termes tant d’imatge com d’edició, la seva obra representa una vertadera exploració, no la prova d’una demostració plantejada prèviament.

Lleial tant amb les amistats com amb el seu cine, Roussopoulos ha treballat en estreta col·laboració amb el seu càmera i el seu tècnic de so als qui, en general, només donava algunes indicacions de veu. Durant els rodatges, mantenia una actitud oberta i disposada a revisar una frase, canviar la il·luminació, fer entrar una persona més al plànol, preguntar de manera més directa a qui tingués al davant. No hi havia res d’automàtic, en ella. Sempre estava alerta i atenta a la persona a qui filmava. Va rodar llargues entrevistes, però sempre es mantenia dinàmica, disposada a enregistrar tot el que fos rellevant.

Al llarg del seu treball amb grups i associacions, va abordar qüestions i causes que les feministes havien emprès. Les seves cintes de vídeo van passar de mà en mà fins a convertir-se en una eina pedagògica, punt de partida per a discussions i debats. Roussopoulos també va treballar per a/ amb grups militants i associacions, fundacions i ministeris. Els seus primers vídeos situen ja clarament la seva obra – que va arribar als 50 títols – en la seva relació amb el món. El que els altres tenen a dir-hi és primordial. La lluita pels drets fonamentals és legítima. Els sers humans són la principal prioritat.

Durant els anys 80, va centrar-se en el lloc de la dona en el món laboral, en feines i estatus professionals que ni tan sols constaven en les categories oficials (les agricultores o les mariscadores, per exemple), en la igualtat professional en el món de l’agricultura i en la indústria nuclear. De 1987 a 1994 va portar l’Entrepôt, un espai que incloïa tres sales de cinema, una llibreria i un restaurant, per la qual cosa va aprendre dues professions noves: programadora de cinema i gerent de restaurant.

En el curs dels anys 90, Roussopoulos va iniciar una llarga pel·lícula sobre la malaltia, la mort, el dolor i les atencions que reben els pacients terminals durant les seves darreres setmanes de vida, tant des del punt de vista dels pacients com del personal sanitari. El 1995, va tornar a Suïssa i va decidir de filmar temes que pràcticament no s’havien plantejat en el seu país d’origen, com ara la violència contra les dones, els nens i l’homosexualitat. També es va posar a treballar en la restauració de les seves primeres pel·lícules. En assistir a la mort de dones que, al seu voltant, havien estat profundament compromeses amb la lluita pels drets de les dones, i adonant-se que els arxius audiovisuals del moviment feminista estaven escampats, o abandonats, Roussopoulos va emprendre un gran projecte cinematogràfic dedicat al moviment d’alliberació de la dona que, amb el temps, va cristal·litzar en el documental del 2000 Debout ! Une histoire du mouvement de libération des femmes (Arise! A History of the Women’s Liberation Movement, 1970- 1980). El documental va ser molt ben rebut pels festivals i fou projectat arreu del món, a la vegada que la premsa i la crítica li dedicava atenció i lloances. El 1992, Roussopoulos fou nomenada Cavallera de l’Ordre de les Arts i les Lletres, i el 2001 Cavallera de la Legió d’Honor, en reconeixement pels seus “32 anys d’activitat artística com a cineasta.” La reobertura del Centre Audiovisuel Simone de Beauvoir el 2004 va coincidir amb la primera retrospectiva de les pel·lícules de Carole Roussopoulos organitzada per Nicole Brenez a la Cinémathèque Française i amb la digitalització i el dipòsit legal de la seva obra. Del 2004 al 2009, Carole va filmar temes com ara: les dones malianes aprenent a utilitzar microcrèdits, la mutilació sexual, els matrimonis forçats i les cures pal·liatives, entre altres. Estava acabant un retrat de Delphine Seyrig. El 9 d’octubre del 2009 Carole Roussopoulos va rebre el Gran Premi Cultural del cantó de Valais en homenatge a la seva trajectòria professional. Carole mai no va deixar de filmar i organitzar projectes amb la passió que li era característica. La seva batalla contra el càncer va posar punt i final a la seva vida el 22 d’octubre del 2009.

2003 Biografia elaborada per Nicole Fernandez Ferrer per a la New Media Encyclopedia. Producció: Centre Pompidou; New Media Department, París; Centre pour l’image contemporaine, Saint Gervais, Ginebra; Constant vzw, Association pour les Arts et les Média, Brussel·les; el Centre national des arts plastiques, Fond national d’art contemporain, París i Museu Ludwig, Colònia. Amb el suport de la Comissió Europea.

Escrita per Nicole Fernández i actualitzada el 2009 per Sheila Malovany Chevallier i Vivian Ostrovsky.

 

>Un trajecte pels feminismes fílmics. 30 anys de la Mostra Internacional de Films de Dones