Helke Sander

Sander, Helke (Berlín, 1937). Directora. Filla d’un enginyer, després dels seus estudis secundaris a Remscheid (1957-1958) es matricula a l’escola d’interpretació d’Hamburg. El 1959 es casa amb l’escriptor finlandès Markku Lahtela (morí el 1981), neix el seu fill Silvo i trasllada la seva residència a Hèlsinki, on estudia Filosofia Germànica i Psicologia entre 1960 i 1962. A partir d’aquest any comença a treballar en el teatre, escenificant diverses obres en diferents ciutats finlandeses. També organitza happenings i improvisacions. El 1964 realitza una sèrie de films per a la televisió finlandesa. El 1965 torna a la República Federal Alemanya, on fracassa en els seus intents per aconseguir feina en algun teatre. Tampoc aconsegueix ocupació com a cineasta. Durant un temps es veu obligada a treballar de secretària en un bufet d’advocats. Entre 1966 i 1969 estudia a The Deutsche Film- und Fernsehakademie, DFFB i realitza el seu primer curtmetratge, Subjektitüde (1966). Participa activament en el moviment estudiantil alemany d’aquells anys, formant part del grup que ocupa al maig de 1968, uns dies la DFFB. Per aquesta raó li és vetada l’entrada a l’Acadèmia durant algun temps. Amb motiu de la campanya contra el consorci mediàtic Springer, realitza el documental crític Brecht die Macht der Manipulateure! (1968) com a suport a la resta de mesures mobilitzadores. En paraules de la directora, la preparació d’aquest documental “em va obrir els ulls per veure determinades realitats polítiques. Vaig notar que entre els gairebé 30 grups de treball no n’hi havia cap que s’ocupés d’aquells apartats de les publicacions Springer destinats a les dones “. El 1968 funda, al costat de Marianne Herzog i altres dones, el Consell d’Acció per a l’Alliberament Femenina, una de les primeres activitats és la creació de diversos kindergarten (guarderies)  a Berlín. Resultat de la seva activitat en aquest consell són els documentals Kindergärtnerin, was nun? (1969) i Kinder sind keine Rinder (1969). Durant la conferència a Frankfurt de delegats de la Unió Estudiantil Socialista, a la tardor de 1968, pronuncia un discurs que, inclús avui dia,  és considerat com la metxa iniciadora del moviment feminista a la República Federal Alemanya. La seva participació en l’àmbit de la política troba una forma d’expressió en el cinema: Eine Prämie für Irene (1971) és gairebé una resposta directa a l’interès per les guarderies infantils. En Macht die Pille frei? (1972) es pronuncia a favor de l’abolició de l’article 218 del codi penal alemany, que prohibeix l’avortament. El 1973 organitza el Primer Seminari Internacional de Cinema Feminista (Internationale Frauenfilmseminar) i el 1974 és cofundadora de la revista Frauen und Film, la primera publicació feminista d’aquestes característiques a Europa, de la qual serà editora fins al 1981.

El 1977 roda el seu primer llargmetratge, escrit i interpretat per ella mateixa, Die Allseitig reduzierte Persönlichkeit – Redupers, una barreja de documental i episodis dramatitzats. El segueixen Der subjektive faktor (1981) i Der Beginn aller Schrecken ist Liebe (1984). Aquestes produccions, tot mantenint el seu caràcter polític, es poden catalogar com pel·lícules molt personals. És precisament la unió de la perspectiva individual amb posicions polítiques generals, la peculiaritat dels seus llargmetratges. El 1981 aconsegueix una plaça com a professora a l’Escola Superior d’Arts d’Hamburg. A més de publicar llibres, articles i assaigs, torna a rodar curtmetratges (per exemple la sèrie Aus Berichten der Wach und Patrouillendienste (1985) i documentals Die Deutschen und ihre Männer (1989), BeFreier und BeFreite (1992). El 1997 roda la pel·lícula Dazlak i el 1999 torna al gènere documental amb Muttertier – Muttermensch, un inventari sobre el paper dona/mare i els seus canvis al llarg del temps.

Carlos Losilla  – José Enrique Monterde