“Damnificats, després del devessall, són portats a l’estadi esportiu d’Honda (Tolima) [..] Inicialment conviuen amb aquestes famílies damnificades fins que són traslladats a habitatges construïts per RESSORGIR, entitat finançada per ajudes internacionals. La gent gran no és beneficiada amb l’habitatge per la seva avançada edat: RESSORGIR considera que no podran respondre econòmicament. Marxen les famílies del campament, i queda només la gent gran , abandonada en l’immens estadi per l’esmentada entitat i per la Creu Roja. És aquí quan la pel·lícula penetra a la seva realitat. Davant d’aquesta situació, i per necessitat de sobreviure, es produeixen dues reaccions: María Eugenia, una pagesa que estima profundament la vida, es veu obligada a pidolar ajuda per a ella i per als seus animals a la plaça del mercat d’Honda. Carlos Valderrama, qui va ser paleta durant 40 anys i ara està inhabilitat físicament a causa de l’artritis i la seva avançada edat, no aconsegueix feina. L’única cosa que l’encoratja és l’amor de María Eugenia, que és per a Carlos l’única possibilitat de sobreviure”.