Los Ona: vida y muerte en Tierra del Fuego

Ana Montes i Anne Chapman, Argentina, 1977. 52′. VOSC*

A l’empara d’una atenta trajectòria al costat d’etnògrafs com el seu pare o el seu marit, Anna Montes (1923-1991) centrà el seu treball professional com a cineasta al voltant  dels relats de vida dels homes i les dones pobladores de l’interior americà, amb un compromís total envers les experiències dels pobles argentins i xilens. Aquesta producció que presentem, realitzada en col·laboració amb la també antropòloga Anne Chapman (1922-2010), documenta la vida de l’última generació dels selk’nam, coneguts com els onas, les seves resistències culturals, socials i rituals a l’agonia imposada com a poble per part dels successius processos d’apropiació anomenats colonitzadors. Onze anys després, el 1985 va rebre el Gran Premi del Primer Festival Nacional de Cinema Antropológico y Social a Buenos Aires. Un any abans havia estat premiada al Primer Festival de Cine de los Pueblos Indígenas de Mèxic.

*Aquesta pel·lícula es passarà narrada en anglès (subtitulada en català) perquè és l’única versió per a projectar disponible que hem localitzat.

Altres informacions

“Se podría decir que Ana Montes fue una pionera del cine documental sin proponérselo. Acostumbrada a las largas expediciones arqueológicas que hacía su padre, se casó con otro arqueólogo que había venido a trabajar con aquél. Mientras su marido hacía otras tantas excavaciones –en lugares a los que se llegaba a mula o en jeep andando por el lecho de los ríos–, ella hablaba con los lugareños para conocer la historia viviente y registraba en imágenes lo que ya había hecho en grabadores, guiones y artículos periodísticos. Compartió temporadas enteras en pueblitos perdidos del Interior, con tal compromiso que hasta se trajo a Buenos Aires un par de chicos –junto a los cuatro suyos– para salvarlos del hambre al que estaban condenados en esos pueblos originarios tan olvidados por los mapas y los gobiernos. Su trabajo, su familia, su vida entera fueron llevándola a convertirse en pionera en varios sentidos: porque lo poco filmado hasta el momento estaba hecho por hombres; por los lugares desconocidos a los que llegó; y por su preocupación por el protagonismo de las mujeres en el cambio social.”

Sonia Santoro: Ana montes, pionera del documental etnográfico