Chantal Akerman (1950-2015)

Nascuda a Brussel·les el 1950, Chantal Akerman es va convertir en un dels puntals indiscutibles del cinema modern des de la seva primera pel·lícula, Saute ma ville (1968). Al llarg de la seva prolífica carrera el seu prestigi s’ha anat revalidant amb cada nou film, tan en el terreny del documental com de la ficció.

Fragments d’una autobiografia

Chantal Akerman

El 1996, la cineasta Chantal Akerman (Brussel·les, 1950) va realitzar per la sèrie televisiva francesa Cinéastes de notre temps un film autobiogràfic sobre la seva manera de fer i  entendre el cinema. Reproduïm aquí uns fragments dels textos que ella mateixa va elaborar per a aquesta pel·lícula, que es va presentar a la Biennal de Venècia del 2002, a petició del seu director, Harald Szeemann.

[…] Primera temptativa d’autoretrat: Començaré demanant-vos que sigueu benèvols. I també pregant que m’accepteu, com va dir algú, com a narradora dubtosa. També va dir: percebo amb desànim l’artifici de la sinceritat. Estic, doncs, molt desanimada.

[…] No sé què vull. Deixeu-me tranquil·la. Tots ho fan, menys jo. I quan em pregunten quin és el meu pròxim projecte és per curiositat, no perquè tinguin ganes de saber que faig. Tinc els meus costums. I estic condemnada a continuar amb ells per sempre. Salta per sobre del forat i no et giris o et transformaràs en estàtua de sal. I a més vaig signar un contracte i un contracte és un contracte. En un contracte, hi ha una data d’inici, una data d’acabament, unes clàusules, uns diners que es gastaran. Hi ha un intercanvi. Una mica de Ch. Akerman per Ch. Akerman, Una cineasta del nostre temps a canvi d’una mica de diners.

[…] De sobte, després de passejar el gos m’he sentit relaxada. Ràpidament em precipito cap a l’ordinador i em dic: o ara o mai. En pronunciar la paraula mai, penso: «Retira aquesta paraula perquè si no ve, no vindrà mai». I llavors repeteixo: «És ara», i afegeixo: «pot ser». Afortunadament per a mi. M’he concedit una oportunitat més. Tal com sospitàveu, no va venir. Ahir vaig parlar amb algú sobre el treball que havia de començar i aquesta persona em va dir: «Es tracta de la teva relació amb el món i amb el cinema». Em va trasbalsar. Em vaig dir: Em vaig dir: «Això. És clar, té raó».

[…] He de trobar la manera de fer-ho per després poder dir-me: el programa està bé, el programa és interessant, m’interessa. Però, com interessar-me per mi mateixa? Hi ha un acudit jueu que diu així. Una persona no té diners i està obligada a vendre la seva vaca al mercat, l’única vaca que de tant en tant encara li dóna llet. Va al mercat i intenta vendre la seva vaca malaltissa. Amb un fil de veu, comença:

-Mireu la meva vaca. La meva vaca és una vaca, és una vaca, és una vaca.

Mentrestant els altres criden sense parar encomiant els mèrits de les seves vaques. Es venen totes les vaques menys la seva. Es queda allà sol amb la seva vaca. El comerciant del seu costat, que també havia venut les seves vaques, li diu:

-Però, Yankel, no has venut la teva vaca?

-No -diu Yankel-, no està tan grossa, ni tan …

I l’altre li diu:

-No en saps! -i es posa a cridar-: Mireu-vos aquesta vaca! Fa unes pel·lícules tan boniques …! -amb absolut desvergonyiment ho escridassa tot, el pitjor i el millor, tot el que pugui seduir.

I llavors Yankel diu:

-Però si la meva vaca es tan magnífica, ¿per què l’he de vendre?

Afortunadament ja està venuda. Si no, tornaríem al principi, quan no sabem parlar del que estimem. I sens dubte, estimo el meu cinema, sobretot quan és un altre qui parla d’ell. Però l’altre, en aquesta història, sap que la meva vaca es malaltissa. Sobretot malaltissa. No és sincer. No importa. Diu just el que vull sentir. I els altres estan disposats a comprar. L’altre ha aconseguit que, malgrat tot, vulgui la meva vaca. D’aquí a estimar-me només hi ha un pas. I estimar-lo a ell, i estimar la meva vaca en ell. Però què és el que ha pogut dir perquè estimi la meva vaca? Doncs ha dit:

Va començar així, quan tenia divuit anys, sense vergonya, sense adonar-se que no es tan fàcil, per a una noia de Brussel·les, en un ambient en el que no interessava especialment. Però si ells no s’interessaven per ella, Chantal s’interessava per ells. I si ells volien oblidar el seu passat perquè no hi havia res a dir, res per ensenyar, era al voltant d’aquest res a girava Chantal. Una amiga havia d’actuar en la seva pel·lícula. L’amiga tenia dubtes. I va decidir actuar ella mateixa, per desafiar. I actuà. En aquest punt encara no té ganes de comprar la vaca, més aviat al contrari. No s’alegra d’haver començat tan aviat. No la fa sentir gens orgullosa. És la paraula pocavergonya la que l’impacta. Compara i es pregunta: Sóc encara massa desvergonyida?.

La resposta és evident: molt menys. Ja no és aquella adolescent que no se n’adona.Durant uns anys, no se’n va adornar. Poca gent veia les seves pel·lícules i ella no demanava diners a ningú. Les pel·lícules costaven molt poc, ningú les veia, era fàcil. Després, a partir de Jeanne Dielman, va ser molt més senzill. I, sens dubte, va continuar.

No, no és això el que dirà el bon venedor de vaques. Parlarà de llenguatge, de documental i de ficcions, de jueus i del segon manament. Ell dirà: va néixer a Bèlgica el 1950, de pares jueus, nascuts a Polònia, i el seu cinema està molt impregnat d’això. De fet, ella ho ha parlat, ho ha ensenyat. Fins i tot ha parlat del segon manament de Déu que, sense que ella ho adverteixi, l’empeny a fer imatges frontals. I evidentment no està contenta que diguin això. Això la tanca. Voldria fugir d’aquesta imatge. Lluita en contra. És magnífica aquesta lluita. Fugir de la repetició. Repetició dona, repetició jueva de la segona generació. Repetició. De dona i de música, de burlesc i de comèdia musical. Ell es recordarà d’algunes de les seves afirmacions: «Si faig cinema és perquè no m’he atrevit amb l’escriptura». Ell no la creu. Ella fa cinema perquè fa cinema, perquè fa cinema. I, per descomptat, tampoc és del tot fals.

Aquest altre sembla estar molt al corrent. Sí, ho està, I a més és intuïtiu. Ara veureu per què. Algú diu: «Llavors es pot començar a fer cinema així, sense que res sembli destinar-la, ni sense que ho conegués, ni sense que ho volgués especialment». L’altre pensa, i de cop molt inspirat diu: «Hi havia l’àvia, l’àvia materna». Llavors vaig dir: «Si, si», el vaig interrompre. Vaig dir: «Si. Sens dubte. Ella pintava. M’agradaria trobar les seves teles, però van desaparèixer durant la tempesta. M’agradaria pensar que pintava d’amagat. No sé si era del tot veritat. Però m’agrada pensar-ho».

D’amagat, perquè en un cercle religiós no es pot representar. En el seu diari ho va escriure en polonès, que només pot confiar els seus sentiments més secrets a aquest diari. Perquè és una dona. Llavors em dic, i m’agrada pensar-ho, i encara que no sigui veritat, és igual, em dic que és perquè ella va escriure això que jo no he hagut de pensar-ho.

Autoretrat

Un rabí sempre travessava un poble per arribar al bosc i allí, al peu d’un arbre, començava a orar i Déu ho sentia. El seu fill també travessava sempre el mateix poble per arribar al bosc, però no podia recordar on estava l’arbre i llavors pregava al peu de qualsevol arbre vell, i Déu ho sentia.
El seu nét no sabia on estava l’arbre ni el bosc i llavors anava a orar al poble, i Déu ho sentia. El seu besnét no sabia on estava l’arbre ni el bosc, ni tan sols el poble, però encara se sabia la pregària. Llavors orava a casa seva, i Déu ho sentia. El seu rebesnét no sabia on estava l’arbre, ni el bosc, ni el poble, ni tan sols se sabia la plegaria. Però encara sabia la història i la va explicar als seus fills, i Déu ho sentia.

La meva història està plena de lligams perduts, plena de buits, i ni tan sols tinc un fill.

[…] Última temptativa d’autoretrat. Em dic Chantal Akerman. Vaig néixer a Brussel·les. I això és veritat. Això és veritat.

Fragments de Chantal Akerman par Chantal Akerman (França, 1996)

Podeu trobar la publicació editada per la Mostra l’any 2002, en commemoració d’una retrospectiva de l’obra de la cineasta, a l’arxiu online.